Opinió: Sobre dades i pandèmies

Opinió: Sobre dades i pandèmies

En plena pandèmia ens adonem que no sabem comptar morts. Ho descobrim amb cada errada. I està passant a tot arreu, com si cada país hagués de descobrir i redescobrir la mateixa roda una i cent vegades.

Estem aprenent que les dades no sempre mesuren allò que voldríem. Les estadístiques públiques que compten defuncions no es van crear per publicar dades a diari, no es van dissenyar per gestionar una pandèmia. Les oficines estadístiques de la Unió Europea disposen de les estadístiques de defuncions segons causa de mort i les estadístiques de morbiditat hospitalària però les dades, que combinen mètodes de recollida i fonts d’informació diverses, s’actualitzen un cop a l’any.

Les dades dels grans hospitals públics fa temps que es recullen de forma digital i s’han transmès ràpidament a l’òrgan competent de gestionar la pandèmia. Ara bé, les dels hospitals més petits (particularment els privats i concertats), les de les residències de gent gran o les de les defuncions als domicilis particulars ni es recullen de forma tan ràpida ni es comptabilitzen amb la celeritat que s’hagués volgut durant aquestes setmanes. Però no se n’havien adonat. Ha estat un problema comú a molts països.

A Xile, fins i tot, el ministre de Salut va decidir “redecorar” les estadístiques d’altes hospitalàries, una dada que habitualment es recull a les estadístiques de morbiditat hospitalària. Per desconeixement, no se li va acudir res més que identificar les altes per defunció com persones recuperades. I per sortir del pas va arribar a justificar que eren dades coherents perquè les persones mortes ja no poden infectar. Comentaris tan desafortunats il·lustren que les dades estadístiques són el que són. Ni més ni menys. Per això cal mirar les definicions amb cura. Cal entendre-les abans de parlar d’elles. I cal saber què mesuren.

La gestió d’aquesta pandèmia s’està fent amb dades de mala qualitat. No és manipulació política, no és prevaricació. Les dades, simplement, no hi són.  El sistema estadístic públic no està preparat per actualitzar les dades de defuncions a diari. Estic convençuda que aquest sistema es redissenyarà, però durant unes quantes setmanes moltes decisions s’han pres sense consciència de què les dades no eren bones. Per això a la conca d’Òdena, amb una simplicitat esparverant, van anar a buscar les dades a les funeràries, que sí saben quanta gent han d’enterrar al cap del dia.. I vet aquí que va confirmar el que altres nivells administratius no eren capaços de veure: comparat amb el mateix mes de l’any passat, les defuncions del mes de març es van triplicar.

Els cementiris es van desbordar. Les fotografies als diaris amb taüts esperant sepeli a un pàrquing refrigerat (és a dir, informació qualitativa) s’han convertit en xifres (és a dir, informació quantitativa). Les xifres, finalment, han pres el lloc a les imatges per il·lustrar el col·lapse dels cementiris.

A la nostra societat, per desgràcia, la indefinició de les dades s’ha fet servir per atiar el foc de les discrepàncies partidistes. Vagi pel davant que qualsevol mètode de recollida i processament de dades té limitacions. Per això l’Organització Mundial de la Salut indica que l’important és revisar les dades tot proporcionant-ne la seva definició exacta. No imposa gaires més detalls metodològics, cosa habitual quan es tracta d’estadístiques internacionals però què alguns mitjans de comunicació i els seus tertulians no acaben d’entendre.  No existeix el món perfecte de recursos infinits on qualsevol dada estarà disponible abans fins i tot que ens adonem que la necessitarem. Això no passa, ni en el món de la estadística oficial tradicional ni el en el món de big data i la intel·ligència artificial. Però aquest no és l’únic cas en què no sabem veure quines són les limitacions de les estadístiques oficials.

Arrel de la crisi de la COVID-19 i del confinament estem redescobrint la sociabilitat online. Si no ho teníem prou clar, ara ja hem pogut comprovar que Internet és un servei bàsic. Com l’aigua i l’electricitat. Què en faríem sense? On quedaria la nostra vida social? Com treballaríem? Com miraríem de seguir estudiant?

Segons les últimes dades de l’Idescat i de l’INE, a Catalunya el 93,7% de la població entre el 16 i els 74 anys és usuària habitual d’Internet; xifra que augmenta al 95,4% en el cas de menors de 10 a 15 anys. Així mateix, el 94% de llars de Catalunya amb algun membre entre 16 i 74 anys té connexió a Internet. Davant el confinament cal prendre mesures per evitar l’aïllament, perquè la desconnexió digital amplia les desigualtats socials i econòmiques. Així, per tal que cap escolar quedi enrere, el Departament d’Educació ja ha detectat més de 50.000 llars amb mancances digitals i hi els farà arribar ordinadors o paquets de dades, mentre que ajuntaments com el de Ripoll garanteix la connexió a Internet per fer possible el seguiment del curs escolar online.

La població gran és la més fràgil d’aquesta pandèmia. Serà la que trigarà més a desconfinar-se. El major risc d’aïllament l’enfronten, precisament, les llars amb un o dos membre grans. Dones soles o parelles (normalment heterosexuals) que no haurien de sortir de casa ni rebre visites per evitar contagis. Han de poder fer gestions amb l’Ajuntament, amb serveis socials, amb Hisenda o amb el metge. Han de poder comunicar-se amb la gent que s’estimen. Els vindria bé poder encarregar la compra al súper, o evitar viatges al banc. Però no tenim ni idea de quins són els seus nivells de digitalització, ni qui té accés a Internet. No hi ha dades. Les llars on només hi viuen persones de més de 75 anys no són part de les estadístiques. Al meu parer, és una forma de discriminació per edat (edatisme, en diuen) que queda molt oculta. La gent gran no interessa quan es parla de tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC). Però la nova normalitat que haurem de construir passa per l’ús més intensiu de les tecnologies digitals en el dia a dia.

Confio, doncs, que la nova normalitat digital que ens espera compti amb la gent gran en igualtat de condicions. Difícilment podrem lluitar contra les noves formes de desigualtat que ens esperen els propers mesos i els propers anys si no tenim una avaluació precisa dels elements clau, com l’accés a Internet, que articulen la nostra societat. Així doncs, espero que no només millorin les dades per gestionar pandèmies sinó que també millorin les dades sobre accés digital de la població més gran, la que més mesos es quedarà tancada a casa a causa de la COVID-19.

Mireia Fernández-Ardèvol és codirectora del grup de recerca Xarxes de Comunicació i Canvi Social (CNSC) de l’Institut Interdisciplinari d’Internet (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), investigadora experta en comunicació mòbil, i professora d’estadística pública.

Photo by Clay Banks on Unsplash.